està buida
Una pel·lícula dirigida per John Huston o Howard Hawks, amb Humphrey Bogart i Lauren Bacall encapçalant el repartiment. Davant la pantalla, en Jaume, un infant barceloní que viu el film amb passió des de la foscor d’un cinema de barriada a la Barcelona de la postguerra. Tarda, sessió contínua, 3,45 és una obra idealista, que pretén fer somiar el protagonista, els espectadors i a nosaltres, els lectors, amb un món ple d’il·lusions. Una veritable crònica sentimental del franquisme, una reflexió sobre els mites de l’època, en la qual té un paper extraordinari el seu amor pel món del cinema.
«En realitat, aquesta novel·la primerenca té diversos mèrits, de qualitat distinta però d’una importància semblant. Per una part, des del punt de vista narratològic, és una de les novel·les més ambicioses i també més sòlides (jo penso que és la més sòlida de totes) de Jaume Fuster. Per una altra part, contrapunta els gèneres del cinema i de la novel·la, i ens fa veure així que són vies complementàries que l’escriptor té al seu abast per relatar ficcions, i camins paral·lels a partir dels quals l’espectador/lector és convidat igualment a somniar.»
Del pròleg de Margarida Aritzeta
Jaume Fuster i Guillemó (Barcelona, 1945 - l’Hospitalet de Llobregat, 1988) va ser escriptor, assagista i traductor, i membre de l’anomenada «generació literària dels setanta» i del col·lectiu Ofèlia Dracs. Està considerat l’introductor de la novel·la negra i policíaca contemporània a la literatura catalana, amb nombrosos títols, entre les quals destaquen De mica en mica s’omple la pica (1972), Tarda, sessió contínua, 3,45 (1976) i La corona valenciana (1982). La seva devoció per J. R. Tolkien el va portar a escriure una magnífica trilogia èpica, iniciada amb L’Illa de les Tres Taronges (1983), seguida per L’Anell de Ferro (1985) i closa amb El Jardí de les Palmeres (1993), que va guanyar el Premi Ramon Llull. Va col·laborar en diversos projectes cinematogràfics i televisius.
Comenceu a escriure per començar la cerca…