Dos metres quadrats de sang jove - Editorial Clandestina

La Ciutat Digital havia nascut per ser un diari alternatiu, lliure i de qualitat per tal de combatre el periodisme contaminat i caduc que imperava a la ciutat de València i uns dirigents polítics corruptes fins al moll de l'os. Fins que un dels seus periodistes més importants, Manel Torres Albiach, apareix assassinat de manera salvatge sense deixar gaires rastres ni proves. El descregut inspector de raça negra Feliu Oyono, juntament amb l’enigmàtica companya, l’agent Amalia Vigarany, seran els encarregats d'intentar descobrir el culpable dels fets. Una narració corrosiva i un retrat sòrdid de la societat valenciana, combinat amb una magistral dosi d'ironia chandleriana, que resulta —ara més que mai— del tot imprescindible per poder sobreviure i entendre el món que ens envolta.

Sóc periodista i escriptor. He fet (quasi) de tot: director de setmanari comarcal, redactor, columnista, tertúlia de ràdio i televisió, comunicació política i cultural, guions de televisió i alguna cosa més. Actualment, sóc responsable de cultura del setmanari El Temps. Vaig nàixer a Madrid, el 1970, per circumstàncies laborals: mon pare era ferroviari, la professió familiar que no vaig seguir. Sóc xativí d'adopció i vocació, la dèria de la lectura m'acompanya des de sempre i la de l'escriptura de quasi sempre. Havia fet, fins ara, quatre novel·les, cadascuna d'un pare i una mare, des de la sàtira de Si no ho dic rebente (2005), a l'astracanada negra d'Els neons de Sodoma (2008), al drama generacional de Vides desafinades (2011, Premi de la Crítica) o la novel·la iniciàtica però transversal El meu nom no és Irina (2013). Aquest llibre que teniu a les mans és un fillol d'Els neons de Sodoma, el primer on apareix l'inspector Feliu Oyono. I és una novel·la, és clar, en deute amb Boris Vian, Chandler, Vázquez Montalbán, Torrent, Chirbes i uns quants més. Un llibre que no hauria estat possible sense l'empenta de dos bojos de la negror, Sebastià Bennasar i Àlex Martín.